Autoregulació emocional infantil

Quan parlem d’emocions, el més difícil no és identificar-les sinó saber-les gestionar. I, si als adults ja ens costa, a un nen encara més. En què consisteix, doncs, l’autoregulació emocional infantil?

Seguint les teories de la Gestalt, que parteixen de la idea que l’ésser humà neix amb el potencial de créixer en funció del que li genera benestar, deduïm que l’ésser humà sap el que necessita. Així doncs, l’autoregulació, quan fa referència a les emocions, està vinculada amb la capacitat de donar resposta al que sentim de manera flexible i assertiva, basant-nos en l’observació, l’avaluació i la modificació de les nostres reaccions.

Tot i així, no ens podem oblidar de fins a quin punt nosaltres, com a pares, som un clar referent per als nostres fills. Ells aprendran una visió del món a través dels nostres ulls i és per això que cal saber com tractar un tresor tan preuat com delicat: les emocions. En aquest sentit, l’autoregulació emocional infantil no depèn només del nen, sinó també de l’entorn que l’acompanya.

És important que, quan els nens són petits, puguin tenir uns pares i/o cuidadors que nodreixin aquesta capacitat sense voler condicionar-la o interferir-hi en excés. Inicialment, per poder cobrir les necessitats bàsiques d’un nadó, cal proporcionar-li calma, cura, respecte i tendresa. A mesura que es va fent gran, cal anar-hi afegint elements, però sempre agafant aquests com a base.

Caldrà estar atents a les seves necessitats reals i poder adaptar el seu entorn físic i emocional per tal que puguin satisfer-les. Com a molt podem servir-los de guia, proposar-los alternatives, però mica en mica hem de deixar que siguin ells els que ho aprenguin a gestionar. Frases com: “si estàs trist, potser t’aniria bé plorar o que en parlem” o “si estàs cansat, estira’t una estona aquí, no?” poden ajudar-lo a despertar la capacitat innata de regular el que li passa. Aquesta és una part essencial de l’autoregulació emocional infantil.

Algunes pautes que podem seguir en aquesta direcció són:

• Aplicar la creativitat en la resolució de conflictes.

• Posar nom al que sentim nosaltres i la gent del nostre entorn. Ser empàtics.

• Ajudar-lo a posar nom a les seves emocions i que vegi com se sent en diferents situacions. L’ajudarà a entendre matisos entre conceptes com “enfadat” i “frustrat”.

• Trobar el punt mig entre estar continguts i expressar totes les emocions, sense filtre.

• Parlar en positiu, substituint el “no facis/diguis...” per propostes alternatives.

• Evitar classificar les emocions en “bones” i “dolentes”; és millor explicar que n’hi ha algunes que requereixen més atenció, o un tipus d’atenció diferent, que les altres.

Hi ha molts autors que escriuen sobre autoregulació emocional. El model de Gross, creat per l’autor l’any 2001, descriu cinc punts on la persona pot intervenir-hi:

• Selecció de la situació: decidir on volem anar i/o què volem fer, o no fer. Això ens genera una sèrie d’emocions.

• Modificació de la situació: regulem l’impacte emocional que ens genera com a estratègia d’afrontament.

• Desenvolupament atencional: centrar-nos en uns o altres elements de la situació.

• Canvi cognitiu: fa referència al significat que li donem i a la interpretació que fem del que passa.

• Modulació de la resposta: inhibició o no de la resposta emocional a diferents nivells.

En aquest procés, hi ha altres aspectes que poden condicionar la nostra resposta: la tolerància, o no, a la frustració, l’adaptació social, el caràcter, etc. Per això, l’autoregulació emocional infantil s’ha d’entendre com un aprenentatge progressiu, que necessita temps, acompanyament i un entorn segur.

Potenciant aquesta autoregulació emocional infantil l’ajudarem a conèixer-se, sentir-se més segur i, en conseqüència, ser més feliç.

Una reflexió de Berta Conill Purgimon