El meu fill no em fa cas

“Ho he provat tot i segueix anant a la seva”. Aquesta és una frase típica amb la qual ens trobem sovint en les primeres visites al Centre SOM. El meu fill no em fa cas és una preocupació recurrent en moltes famílies, i sovint genera frustració, cansament i sentiment d’impotència. Moltes vegades, als infants els falten eines per expressar correctament què necessiten, i als pares i mares, recursos per traduir què està passant-li al nen o què no està funcionant.

Cal entendre que el nostre fill ens està manifestant que no està bé. Aquest malestar pot tenir diferents orígens: pot no trobar-se bé amb ell mateix, no sentir-se còmode en l’entorn escolar o social (i expressar-ho a casa), o bé viure alguna dificultat dins l’àmbit familiar. Davant situacions en què pensem “el meu fill no em fa cas”, podem estar davant de realitats diverses com ara baixa autoestima, dificultats en la gestió emocional, manca de referents i/o límits a casa, o fins i tot l’assumpció d’un rol que no li correspon.

Per això, el primer pas és saber com apropar-nos-hi. És bàsic mantenir el contacte visual: cal posar-nos a la seva alçada i assegurar-nos que ens mira. Podem reforçar aquesta atenció amb un contacte físic respectuós, com una carícia o agafant-li la mà. A l’hora de parlar-li, ho hem de fer amb un to serè, segur, ferm i neutral, procurant ser clars i adaptar el missatge al seu llenguatge. Com menys indicacions donem, més fàcilment arribarà el missatge, especialment quan sentim que el meu fill no em fa cas.

Arribats a aquest punt, entren en joc diversos factors clau:

• L’empatia: fer-li veure que entenem que se sent malament, però que expressar-ho des de la ràbia, a través d’un mal comportament o guardant-se el que sent, no l’ajuda ni a ell ni al bon funcionament familiar. Ajudar-lo a posar paraules al que li passa implica saber-nos posar en el seu lloc.

• Les emocions: parlar des de com ens sentim nosaltres l’ajuda a fer el mateix amb els seus sentiments. Els fets poden ser discutibles, però les emocions no ho són.

• El reconeixement: cal ser conscients del que li estem demanant i valorar si l’exigència és ajustada o si el missatge li està arribant correctament. Si no és així, demanar disculpes i reformular el missatge és un gran model d’aprenentatge.

• La voluntat de compartir: explicar-li experiències pròpies similars pot ajudar-lo a sentir-se comprès. Quan el problema afecta tota la família, compartir com ens sentim afavoreix la connexió emocional.

• La motivació: ajudar-lo a veure que té més eines de les que creu per afrontar les dificultats. Cometre errors i passar-ho malament també forma part de l’aprenentatge.

• Les alternatives al “no”: oferir-li altres camins i opcions amplia la seva visió de la situació i fomenta la col·laboració.

  
  

Tot i això, hi ha moments en què els infants estan tan enfadats que no volen parlar. En situacions innegociables (com anar a banyar-se o recollir), cal repetir la consigna amb el mateix to de veu i anticipar les conseqüències de no fer-ho. Quan pensem “el meu fill no em fa cas”, és important no reforçar la conducta inadequada donant-li més atenció, ja que això pot actuar com una recompensa. En canvi, a la mínima aproximació al comportament esperat, cal reconèixer-ho i reforçar-ho positivament perquè entengui quin comportament és el que li aporta la nostra atenció.

Finalment, si malgrat tot aquest treball el comportament persisteix i la sensació que el meu fill no em fa cas es manté en el temps, és recomanable consultar un especialista. Pot ser que hi hagi una dificultat més complexa que requereixi una atenció professional més acurada.

Berta Conill Purgimon